Anys enrere (i encara ara) les campanyes contra la violència masclista mostren dones demacrades i plenes de blaus. Davant aquestes imatges fosques, amb crits i cops, molts deien que alguna cosa devien de fer les dones que sortien en sacs i sobre lliteres, assassinades.

Imaginava el maltractador com un home endimoniat, ignorant, gairebé un monstre, malalt i odiant. Res més lluny de la realitat, com vaig poder comprovar dels 21 als 25 anys.

Jo no tenia blaus, no havia patit pallisses ni crits.

Ell MAI em va pegar però SÍ que:

✖️Va decidir amb qui parlava i amb qui no, i obligar a conversar amb les meves amigues amb el mans lliures en la seva presència. Llegia els missatges privats de les meves xarxes socials.

✖️Es va presentar a les reunions amb amigues i elles van deixar de trucar-me i de comptar amb mi.

✖️Em va intentar convèncer que deixés de marxar a estudiar idiomes un mes a l’estiu perquè no el deixés sol i quan vaig marxar va controlar cadascuna de les meves passes.

✖️Quan vaig decidir que ja no podia estar amb ell, va trucar sense parar per telèfon a la meva família per dir-los que jo no era qui ells creien; em va enviar missatges per tots els canals de forma compulsiva dient que me’n penediria.

✖️Em va fer dubtar de les meves intencions quan somiava viatjar i estudiar a l’estranger, segons ell jo volia “tirar-me més tios”.

✖️Em va deixar desenes de vegades per després tornar demanant perdó, al cap de pocs dies de “lluna de mel” tornava a controlar tota la meva vida.

✖️Em pressionava dient que fins que no renunciés a viatjar la resta de la meva vida i me n’anés a viure amb ell, no reconeixeria que estava amb mi.

✖️Va amenaçar de “fer una bogeria” si el deixava.

Amb només gests, paraules, … va aconseguir enfonsar-me fins a arribar a creure que ningú més m’estimaria i que si la relació no funcionava era perquè jo era “massa independent”.

No importa quant sàpigues, quant tinguis, o la teva edat. Pots ser víctima de violència masclista i que mai no t’hagin enganxat.

La meva psicòloga, després de setmanes de teràpia (gràcies a la meva mare que va saber veure el pou on era i em va arrabassar) em va deixar glaçada quan va dir que jo havia estat maltractada. Maltractada, jo? Si no m’havia pegat!

El que vaig experimentar va ser maltractament psicològic i aquest té seqüeles serioses. Efectes que, encara que han passat més de 10 anys, encara treballo per superar. Aquest tipus de maltractament és l’avantsala de la resta d’agressions, anul·len la víctima perquè no oposi resistència i se sotmeti.

La violència masclista no són només els assassinats que es veuen a les notícies, ja han hagut més de 70 feminicidis a Espanya aquest any 2021 i 1.114 des del 2003 (quan es van començar a comptabilitzar oficialment). També ho són les violacions i els abusos sexuals, que estan guanyant visibilitat als mitjans gràcies a les pressions de les feministes i a la consciència social. Tot i així només es denuncien una petita part, ja que també patim violència institucional quan una s’atreveix a denunciar se li posa en dubte el testimoni per personal sense formació específica ni sensibilització a la policia, el centre salut, els jutjats …o la pròpia societat.

La pornografia en posa la llavor a nens cada cop més joves, a qui insensibilitza i fa que normalitzin la violència cap a les dones, considerades objectes pel seu plaer. Les seves mirades automàticament canvien cap a les seves iguals.

Moltes dones no arriben a abandonar el seu maltractador per por de la desprotecció d’ella i les seves criatures. Sap que quan faci el pas, ell pot fer realitat les seves amenaces de portar-se a les criatures al davant… per molt que l’Estat digui que “no està sola”. Violència vicària, ara més coneguda, moltes estem denunciant que un maltractador no és un bon pare i reclamen la retirada de les visites i els permisos quan hi hagi sospita de maltractament.

No només és el terror pels infants (mascotes o persones estimades), moltes patim la precarietat laboral i, per tant, violència econòmica que ens condueix a la dependència que posa encara més obstacles a la nostra emancipació

El primer pas és posar nom al que patim, saber detectar-la, entendre el seu origen i funcionament. Després neix la responsabilitat. Lluitar contra la violència masclista no és només patrimoni de les que l’hem patida, necessitem el compromís de tota la societat que ve després de la seva conscienciació.

La teva germana, la teva filla, la teva cosina, la teva mare, la teva àvia… tu mateixa estàs patint violència.

Tu, home, l’has exercit en més o menys mesura. Responsabilitzar-te de la teva parcel·la i fer el pas d’alçar la veu als teus cercles d’homes davant de conductes de control, d’abús… Assenyalar i incomodar qui t’enviï un vídeo sexual no consentit d’una dona a Whatsapp o t’expliqui un acudit sexista, per exemple. Hi ha alternativa al riure complaent. No podeu amagar-vos en el “no tots els homes”, no sereu tots però molts segueixen sembrant el terror al nostre dia a dia.

Això es reprodueix gràcies a la complicitat de tota la ciutadania i les bases de l’educació sexista que rebem.

Cada petit gest quotidià compta. Entre totes podem alliberar de violència, la vida de les que hi són i les que vindran.

Ni una més, ni una menys. Cada dia és el dia contra la violència masclista, cada dia és 25N i 8M